Fa cinc anys, quan em portaven a l’hospital de Mataró, i abans al del Vall d’Hebron, després de la visita a l’especialista de torn passava per la farmàcia hospitàlaria i em donaven el tractament que necesitava fins a la propera visita. Això des que visc a l’Empordà ja no és igual. He hagut de baixar en un tren que surt cada dues hores (està a 22km de l’hospital), més rere més, em trobés millor o pitjor.
Ahir només tenien medicació (segons ells) per a quatre dies. Fa dos mesos en tenien per a nou?
Sempre tren amunt, tren avall. Cada dues hores surt el tren i això pot representar fins a quatre hores per anar a cercar un tractament (per a quatre dies?) que és inprescindible i continu en el temps de per vida. Això no passa ni a la farmàcia de la cantonada.
S’acosta l’hivern i els que patim malalties cròniques sabem que un constipat pot ser per a nosaltres com pujar el Pedraforca. Si en patim més d’una, ja ni t’explico…
Avui no sé si anar al CAP. No sé si serà vigent la meva targeta sanitària o bé em faran anar -pugui o no pugui- a voltar d’administració en administració per tal de demostrar que sóc un ésser viu i que continuo estant aquí.
De veritat, sembla que sen’s vulguin treure del damunt. Sabeu en quin estat d’ànim es queda una després de viure la realitat que ens envolta des del racó més oblidat de la societat? Una societat que, de mica en mica, fa invisibles les persones que més suport necessiten. Ens fa sentir culpables fins i tot d’existir.